Tot va començar a finals del segle XIX a la localitat de Valls, quan un pagès conegut com el Xat de Benaiges va decidir canviar el seu dinar habitual per unes curioses cebes allargades que havien sortit a la seva terra. L'error d'un pagès Si bé hi ha evidències que demostren que els romans ja menjaven calçots (en una excavació a la ciutat hongaresa de Brigetio, durant el mes d'agost de l'any 2000, l'arqueòleg hongarès Lázló Borhy va trobar una pintura del segle III que mostra un home menjant-ho que anomenem porrus capitatus, o els actuals calçots, en la típica posició en què es degusten: mà alçada, mirant cap amunt, i introduint el calçot a la boca), a Catalunya tot va començar a finals del segle XIX a la localitat de Valls, ubicada a la regió occidental de la província de Tarragona, de la mà d'un pagès o camperol ( es desconeix la seva professió exacta) conegut com el Xat de Benaiges, com expliquen des de Sàpiens. Segons el relat popular, un dia a l'hora de dinar, per no recórrer una altra vegada a la dieta habitual de la zona, a base d'hortalisses, l'home va decidir menjar-se dues cebes grillades que havien sortit a terra on havia cultivat cebes blanques.
No va trigar a adonar-se que aquelles eren diferents, com si haguessin estirat desproporcionadament, així que va tallar les arrels i, en lloc de llençar-les (aquí no es llença res) les va rostir a la flama. Un cop a taula, va retirar la capa ennegrida pel foc i va amanir la part més tova amb oli, vinagre i sal. A Xat de Benaiges li van agradar tant que va decidir experimentar sobre aquell cultiu fins que va trobar el procediment que coneixem actualment per obtenir els meravellosos calçots: cal sembrar llavors de ceba blanca els últims mesos de l'any, i arrencar-la una vegada germinada i crescuda , guardar-la una temporada i llavors tornar-la a plantar, però aquesta vegada només mig enterrada. Una menja que s'agafa amb les mans
I tatxan, el resultat té gust molt més suau que el de la ceba comuna, encara que el seu nom, 'calçot', ve del fet que a mesura que creix, la planta s'ha d'anar 'calçant', és a dir, col·locant terra a la seva base i envoltant-la perquè la ceba s'hagi d'estirar a la recerca de la llum. Aquest procés es repeteix 2 o 3 vegades al llarg del procés que suposa el seu cultiu, fins a aconseguir una part blanca prou llarga per estirar-la. Actualment, segons la reglamentació europea d'Indicació Geogràfica Protegida (IGP), aquesta longitud ha d'estar entre 15 i 25 centímetres. Així que aquest és lobjectiu en el moment de collir-la, en general durant els mesos dhivern. Va ser a partir del primer terç del segle XX quan la calçotada es va convertir en una menja habitual de moltes famílies vallenques durant els dies de festa local. Per descomptat, allò estava tan bo que de mica en mica va anar recorrent localitats veïnes, i així fins a recórrer tot el mapa català. Font: www.elconfidencial.com